Falconeria i cultura material a la Corona d'Aragó

En primer lloc, ens ocuparem dels instruments que es col·locaven i que portava l’ocell. Entre aquests, tal vegada el més conegut i cridaner és el capell –capirote en les fonts castellanes–, que era una caputxa elaborada amb cuir, que cobria el cap de l’ocell. Aquesta caputxa disposava d'una petita obertura per la qual passava de forma ajustada el bec del falcó i que el privava de la visió, que no era sinó l’objectiu fonamental de l’instrument. Era ben conegut pels caçadors que sense el sentit de la vista s’aconseguia que els ocells romangueren tranquils, perquè a través dels ulls rebien els estímuls que provocaven major temor i una irrefrenable reacció de fugida. Per això, als ocells salvatges recentment capturats se’ls cosien les parpelles i es mantenien així durant la fase inicial d’amansiment, que durava diversos dies, fins que se’ls descosien i recuperaven la visió. Les fonts suggereixen que el capell, pres dels caçadors àrabs, es va difondre per Europa durant el segle XIII, cosa que significa que va ser una incorporació bastant tardana a l’instrumental de la falconeria, si es té en compte que aquesta es va difondre per la Mediterrània cap al segle VI de la nostra era. Ha de destacar-se que, contràriament al que s’ha afirmat, la introducció del capell no va suposar l’abandó de la pràctica de cosir les parpelles de l’ocell, que va continuar sent habitual durant segles. Amb aquest nou instrument el que s’aconseguia era poder privar fàcilment de la visió a l’ocell en qualsevol ocasió i mantenir-lo tranquil, fins i tot una vegada completament ensinistrat, per a retornar-li-la en el moment apropiat. També resulta oportú ací esmentar un altre objecte relacionat amb el capell i que ens apareix en les fonts catalanes. Es tracta de les formes que s'empraven per a donar-los la forma adequada i que s’ajustara al cap de cada ocell i no tocara en els ulls i els fera malbé.

Tal vegada l’instrument més important de la falconeria era el parell de petites corretges de cuir que es lligaven als tarsos de l’ocell i que aquest portava permanentment. El caçador mantenia aferrades aquestes corretges –denominades gits en les fonts catalanes– mentre portava el seu ocell sobre el puny i, li permetien decidir quan alliberar-lo perquè volara. En cas que l’ocell intentara volar –per capturar una presa, per a posar-se en algun lloc o per a fugir espantat–, el caçador podia impedir-ho mantenint aferrats els gits; després d’un breu vol, l’ocell tornava a reposar sobre el puny del caçador sense que hi haguera perill de fer-se mal. Quan l’ocell no era portat sobre el puny del caçador o del falconer, mai es quedava dins d'una gàbia, sinó que els mateixos gits eren emprats per a lligar-lo al propi posador on descansava i romania habitualment. Per a això era necessària una altra corretja més llarga que també apareix esmentada amb freqüència en les fonts amb el nom de llonga i que per un extrem es lligava al posador i per l’altre als gits.

Possiblement un dels aspectes relacionats amb els gits sobre els quals més s’ha escrit i que segueix, al nostre parer, sense aclarir-se definitivament, és la qüestió de les marques i senyals de propietat que portaven els ocells perquè aquests pogueren ser restituïts al seu propietari en cas de pèrdua i recuperació per part d'una altra persona. En les fonts catalanes trobem esments d'esmalts i d'escuts, que havien de ser diminuts penjolls metàl·lics amb l’escut d’armes del propietari i que es col·locaven a l’ocell, tot i que desconeixem la manera exacta en què això es feia. Possiblement s’emprava una petita corretja per a lligar-ho a una de les potes, encara que també és possible que foren subjectes als gits d’alguna manera. De fet, en alguna font es fa referència a gits amb les armes, la qual cosa assenyala a l’última hipòtesi plantejada, sense que es puga excloure que es referira a l’escut gravat o brodat als gits, en lloc del penjoll metàl·lic. La principal confusió que s'ha produït en relació amb aquests objectes i amb els termes vervelle/varvel en francès i anglès, en la nostra opinió, deriva del fet que el que van ser dos objectes diferents –les anelles dels gits, per a lligar a l’ocell, i les marques de propietat per a identificar-ne el seu propietari–, amb funcions i noms propis, en algun moment van convergir en un únic objecte que combinava les funcions de tots dos, mentre que l’aproximació al seu estudi ha assumit, freqüentment, que sempre es va tractar d’un únic objecte.

Un altre dels objectes que portava l’ocell de falconeria són els petits cascavells que se li col·locaven per a poder localitzar-lo pel so quan, durant la partida de caça, acabava fora de la vista del caçador. Normalment es col·locava un cascavell en cada pota, subjectat mitjançant una petita corretja al tars de l’ocell, per damunt del git, encara que algunes fonts indiquen que el nombre d’aquests podia variar –només un o dos parells, per exemple– i també el lloc de col·locació. Es fabricaven de diferents grandàries i formes, per a adequar-se a les dimensions i característiques de l’ocell al qual es col·locaven. La documentació d’arxiu ens informa de la compra de gran quantitat de cascavells per part del rei, amb freqüència, procedents d’altres territoris on suposadament es trobaven artesans que els fabricaven d'una qualitat superior. Pot assenyalar-se en relació amb aquest instrument, que la seua funció anava més enllà de facilitar la localització d’un ocell allunyat o extraviat. Quan l’ocell reposava sobre el seu posador, el so dels cascavells advertia al caçador o falconer que es trobara proper que l’ocell estava inquiet, es movia molt o es debatia per alguna raó. Els ocells que tenien polls es rascaven amb freqüència i el so continu dels cascavells era un clar indici d’aquesta malaltia. A més, el carregar a l’ocell amb major nombre de cascavells va poder ser emprat com a estratègia durant l’ensinistrament, perquè mitjançant la incomoditat que això provocava, el caçador podia acostumar el seu falcó a no allunyar-se excessivament durant el vol.

Durant la següent fase de l’ensinistrament, per a amansir l’ocell, el caçador recorria al que en català es denominava picador. Es tractava d’un membre d’un animal –l’extrem de l’ala d’un pollastre o d'un colom, un peu de llebre o un altre– que tenia ossos, nervis, tendons i pell, però a penes carn, i que s'oferia al falcó o astor quan estava famolenc. En aquestes circumstàncies, l’animal passava una llarga estona picant o rosegant sobre el puny del caçador per a intentar arrancar petits trossos de carn. D’aquesta manera, l’ocell estava distret amb el picador, i la seua susceptibilitat a altres estímuls de l'entorn humà, que podrien provocar-li por i impuls de fugida, minvava i així s'hi anava habituant.

Continuant amb l’ensinistrament, arribava un moment en què l’ocell havia de començar a volar i acudir a la crida del caçador. No obstant això, en aquests primers vols en el camp, podia no estar prou mans i ben ensinistrat, i podia fugir i perdre’s definitivament. Per això, en aquestes primeres sessions de vol, es lligava a l’ocell una corda fina i llarga que li permetia volar una certa distància però impedia que fugira en cas d’intentar-ho. Aquesta corda rebia el nom de tralla. Després d’un cert nombre de vols amb la tralla on es constatava que l’ocell no intentava escapar, es prescindia de l’esmentat instrument, continuava l’ensinistrament i es permetia a l’ocell volar sense cap lligam.

Un altre dels instruments importants de la falconeria es denominava lloure, i era com un petit coixí de cuir al qual es cosien les ales d’algun ocell, de manera que l’objecte simulava aquest animal. Sobre el lloure es lligava un tros de carn –o, fins i tot, un altre ocell viu– que es movia mitjançant una corda, i es feia rodar en l’aire. Aquesta era la manera de cridar els falcons, que acudien volant per a atrapar-lo i menjar-se'l. Així, estant el falcó en el sòl sobre el lloure, el caçador podia acostar-s'hi i recuperar-lo, mentre li oferia un tros de menjar amb la mà enguantada, a la qual pujava de bon grat per a continuar menjant del nou tros de carn sobre el puny del caçador. Ha de destacar-se que l’ús del lloure era el procediment habitual per a cridar i recuperar els falcons de qualsevol espècie, mentre que l’astor i l’esparver se'ls cridava mentre se'ls oferia un tros de carn en el puny, al qual acudien directament per a posar-s'hi i menjar.

Quan el caçador eixia al camp a caçar amb els ocells, a més d’un bon nombre d’instruments, havia de portar la carn per a cridar i alimentar el seu ocell. Per a això portava una bossa específica dels caçadors denominada carner. La justificació del nom podria buscar-se en el fet que, a més de contenir la carn emprada com a aliment o per a col·locar-la en el lloure, servia per a guardar-hi els animals capturats durant la partida de caça. D’altra banda, era freqüent que en el carner el caçador portara alguns ocells vius que podien tenir diferents utilitats. En primer lloc, la gallina o el colom podien emprar-se per a alimentar l’ocell i així se li oferia carn d’animal recentment sacrificat, que era el que amb freqüència es recomanava en els tractats de falconeria. En segon lloc, per a recompensar un bon comportament durant la caça, perquè una gallina viva resultava sempre molt més atractiva i apetible que un tros de carn. En tercer lloc, i en relació amb el punt anterior, quan un ocell no volia acudir a la crida del caçador mitjançant el lloure o mitjançant un tros de carn en el puny, quedava la possibilitat de mostrar-li la gallina, a la qual acudiria més prestament, fet que en facilitava la recuperació. Finalment, durant el període d’ensinistrament, el caçador solia portar en el carner algun animal viu de l’espècie que es pretenia capturar, de manera que, si se l'alliberava en condicions controlades, l’ocell de caça aprenia a capturar-la. Així doncs, el carner va ser un instrument del qual el caçador no podia prescindir. Les fonts textuals a penes ofereixen detalls sobre la forma, grandària i disseny d’aquest instrument i, en aquest cas, són les fonts iconogràfiques les que ens ofereixen alguna informació sobre el seu aspecte.

Finalment, volem esmentar un instrument que només recentment hem trobat esmentat en les fonts catalanes. Es tracta d’un petit tambor –anomenat també tabal– que el caçador portava lligat en la part davantera de la sella i que feia sonar en el moment oportú per espantar les preses i forçar-les a eixir del refugi perquè pogueren ser atacades pel falcó. En realitat es tracta d’un instrument que hagué de ser àmpliament utilitzat però que, per alguna raó, va ser quasi completament silenciat per les fonts ibèriques i, en particular, pels tractats de falconeria que expliquen les tècniques de caça en les quals amb certesa s’utilitzava. Sí que ho trobem, no obstant això, en algun dels tractats italians composats en l'àmbit de la Corona d’Aragó.

Per mantenir els ocells de caça en captivitat es recorria a determinats objectes que permetien atendre adequadament les seues necessitats i curar les malaties que pogueren patir. És necessari referir-se, en primer lloc, al posador en el qual reposaven els ocells habitualment quan no eren portats sobre el puny de caçadors o falconers. Les fonts catalanes ofereixen fonamentalment els termes perxa i barra per a referir-se a l’esmentat posador. La falta de detalls en les esmentades fonts ens obliga a suposar que es tractava de sinònims que designaven una senzilla perxa de fusta que se subjectava horitzontalment de diverses formes: mitjançant unes potes, ancorada a la paret per un o els dos extrems o, fins i tot, suspesa del sostre. En realitat, aquests possibles dissenys els coneixem per fonts iconogràfiques –fonamentalment miniatures– de molt diversa procedència. L’esmentada obra de Frederic II és la que ens ofereix abundants detalls sobre aquest instrument i ens mostra la seua figura en les nombroses miniatures que il·lustren un dels manuscrits. Per aquesta obra sabem que una perxa podia tindre una longitud suficient per a acollir diversos ocells, que estarien lligats mitjançant la llonga i separats entre si prou com perquè no s'atacaren i es pogueren fer mal. Segons l’emperador, l’altura d’aquest posador havia de ser la dels ulls del falconer, encara que podem suposar que n'existia una certa variabilitat. Els caçadors medievals empraven també uns posadors baixos, en els quals els ocells reposaven a pocs centímetres del sòl. No obstant això, les fonts catalanes són molt menys clares a l’hora de proporcionar-nos un terme específic per a aquesta mena dels posadors. En un dels tractats de falconeria s’esmenta en tres ocasions un posador mitjançant el terme cavallet, i en una d’elles es requereix explícitament que siga baix, de manera que podem mantenir, amb les reserves oportunes, que aquesta era la manera de designar aquest tipus de posador.

La cura dels ocells requeria que aquests pogueren beure aigua i banyar-se regularment. Per a això el caçador podia portar el seu ocell fins a una petita tolla d’aigua neta o la riba del recés d’un rierol. També disposaven per a aquest fi de recipients adequats que es col·locaven al costat de l’ocell lligat en un posador baix, de manera que aquest podia arribar-hi per a beure o per a banyar-s'hi. Aquest recipient és esmentat sovint mitjançant el terme bací en un dels tractats de falconeria escrit en català, mentre que els documents d’arxiu –particularment, inventaris de béns– ens ofereixen en algunes ocasions el terme llibrell. Aquest recipient tenia la utilitat addicional de permetre aplicar tractaments que requerien submergir l’ocell en aigua en la qual s’havia dissolt la substància medicinal apropiada per a tractar alguna malaltia de la pell, normalment els polls.

El major nombre d’instruments requerits pels caçadors per a la cura dels ocells estaven relacionats amb els remeis quirúrgics per a diverses malalties. Alguns d’ells eren propis de cirurgians i barbers, com ara llancetes, raors, pinces, tenalles, tisores, fil i agulles i s’empraven per a practicar incisions, extraure elements o tancar ferides, entre altres operacions. A aquest instrumental s’afegien ferros o cauteris comuns de la cirurgia medieval, però adaptats en forma i grandària per al seu ús en els ocells de caça. No obstant això, alguns d’aquests objectes eren propis de les cures i la cura d’aquests animals, com ara les tenalles dels caçadors, fabricades específicament per a tallar les ungles i el bec i mantenir-los en la seua longitud i característiques recomanades. També eren objectes específics de caçadors i falconers les fines agulles metàl·liques, de característiques especials, amb les quals es reparaven les plomes trencades dels ocells, i s'empraven per a unir al fragment restant d'una ploma feta malbé, el tros perdut de l’extrem. Aquestes agulles rebien en les fonts catalanes la denominació d'agulles d’escatir, perquè escatir era el terme emprat per a referir-se a l’empelt de les plomes com a procediment de reparació. Tot l’instrumental amb freqüència era conservat en un estoig que permetia transportar còmodament els elements, que no es dispersaren i tenir-los disponibles quan es requeriren.

En el primer cas, aconseguir els nius en penyasegats escarpats o en alts arbres –en el cas d’astors i esparvers, fonamentalment– requeria d’un personal coneixedor de la tasca. Sens dubte, aquestes persones es servirien d'alguns instruments que a penes han sigut descrits en les fonts catalanes, com ara cordes i algun tipus de cistella per a extraure els ocells i portar-los fins al primer destí. Algunes fonts mallorquines sí que esmenten les gàbies per a transportar els falcons joves presos dels agres, que estaven recobertes en el seu interior per algun material que impedia que els animals es feren malbé i es deteriorara el seu plomatge. Com sabem, els ocells de caça mai es mantenien ni es transportaven en gàbies i l’única excepció en seria quan es tractava de períodes breus i d’ocells molt joves que encara no mostraven el comportament tan esquerp, ja que en ocells de major edat aquest trasllat suposava fer malbé les seues plomes.

Per a la captura dels ocells adults o ocells joves que ja volaven s’empraven diverses tècniques, encara que l'ús de xarxes sembla haver sigut la més freqüent i la que trobem esmentada en alguna de la fonts catalanes amb el terme d'arany. D'ací derivaria aranyenc com a designació de l’ocell capturat una vegada abandonat el niu i que ja és capaç d’alimentar-se per si mateix. La persona especialitzada en la captura d’ocells per a la caça rebia el nom de parador. Aquesta persona, per a transportar l’ocell recentment capturat i salvatge de manera segura sense que es fera malbé i es deteriorara el seu plomatge, podia immobilitzar-lo mitjançant un tros de tela en el qual l’embolicava o també cosir les parpelles per a privar-lo de la visió. Aquestes tècniques de maneig dels ocells recentment capturats les coneixem per fonts d’origen divers i no podem precisar molts detalls sobre com transcorria el procés en la Corona d’Aragó ni els termes emprats en català. Encara que referit a la immobilització requerida per una cura mèdica, un dels tractats catalans de falconeria utilitza el terme plegar, i l’instrument usat era una tovallola. En aquest sentit, és molt possible que els paradors feren servir els mateixos termes i objectes que els caçadors o falconers.