Els ocells de caça en les fonts catalanes

L’ocell de caça és l’element central de la falconeria, l’ús del qual la caracteritza i diferencia d’altres modalitats venatòries. Durant la baixa Edat Mitjana, els caçadors recorrien a una gran varietat d’aquests ocells, cosa que els permetia capturar preses molt diverses pel que fa a grandària, comportament o hàbitat. Aquesta diversitat exigí als caçadors medievals desenvolupar un ric vocabulari per a poder descriure i referir-se amb precisió a cadascun dels ocells emprats. Cal advertir, a més, que aquesta rica terminologia anava associada a una exhaustiva classificació dels ocells de caça segons múltiples criteris, la qual cosa permetia reconèixer i diferenciar moltes de les seues característiques.

Cadascuna de les llengües medievals en què s’expressaven els caçadors requerí el seu propi vocabulari tècnic. En el present document oferim una revisió general dels ocells emprats per a la caça amb les seues denominacions en català, a partir de diverses fonts textuals en aquesta llengua, fonamentalment els tractats de falconeria, la documentació d’arxiu i la literatura. Recollim ací, de forma sintètica, la major part dels termes que en les esmentades fonts es referien als ocells de caça, encara que ha d’advertir-se que no es tracta d’un inventari exhaustiu, entre altres raons perquè la permanent exploració de fonts ens ofereix nous termes contínuament. Per tal d'assolir una major claredat, i donat el caràcter divulgatiu del document, tampoc recollim totes les variants ortogràfiques ni fonètiques que les fonts ens ofereixen, i ens limitem a la més freqüent –en ocasions dues, que presentem de forma normalitzada.

En primer lloc, ens referim a les espècies d’ocells emprades. Ha d’advertir-se, no obstant, que el modern concepte d'espècie no dona lloc a una classificació idèntica d’aquests animals a la dels caçadors medievals, distingint aquests, en ocasions, com a espècies diverses el que actualment es consideraria una única espècie. Els caçadors de llengua catalana, en referir-se a la idea d’espècie, empraven el terme agre, que també era utilitzat per designar el niu dels ocells salvatges en la natura o a les parelles establertes en un territori. En aquest sentit, el terme agre seria equivalent al castellà medieval muda. A continuació, presentem els agres emprats per a la caça segons les fonts catalanes.

Grifaut

El més gran dels ocells emprats per a la caça era el (falcó) grifaut o grifalt, que correspon al girifalte dels caçadors castellans. Es tracta del falcó de major talla que existeix, i és originari de les regions més septentrionals d’Euràsia i Amèrica, cosa per la qual la seua obtenció fou sempre molt difícil per als caçadors de latituds mediterrànies, que sols podien aconseguir exemplars pagant enormes sumes als mercaders que els portaven des del nord d'Europa, o bé quan eren rebuts com a regal. Per aquesta raó, aquestes aus sols estaven a l’abast dels més poderosos, reis i grans senyors, que amb freqüència els enviaven com a presents diplomàtics. A més de les seues qualitats per a la caça, que els permetien capturar animals de grans dimensions, com grues o agrons, també fou reconeguda i valorada pels seus propietaris la bellesa d’aquests ocells, atés que alguns d’ells eren quasi completament blancs.

Sacre

Molt semblant a l’anterior en les seues característiques, però de menor grandària i tonalitats marrons, el (falcó) sacre –denominat igualment halcón sacre en castellà– també era molt preat per les seues qualitats per a la caça. No obstant això, la seua obtenció era molt més senzilla i menys costosa que la del grifalt; els mercaders els portaven en gran nombre, principalment de Càndia (Creta), on es capturaven en el seu pas migratori, encara que ocasionalment alguns exemplars es capturaven a la península Ibèrica. Això no obstant, malgrat el reconeixement de les virtuts que poseïa per a la caça, tant el sacre com el grifalt eren considerats “falcons villans”, a causa, entre altres raons, del caràcter més esquerp que convertia el seu ensinistrament i el maneig en la caça en accions més complicades i exigents.

Pelegrí, munterí i barbaresc

Tres ocells emparentats i molt semblants es comptaven entre els més preats pels caçadors en la Corona d’Aragó, tant per les habilitats que tenien per a la caça com per la bellesa o pel bon caràcter. El pelegrí era un falcó migratori –denominat neblí pels caçadors castellans– que nidificava en el centre i nord d’Europa i era capturat durant la seua estada com a hivernant en els territoris del sud del continent, encara que també eren comprats als mercaders de Flandes, on se n'hi capturaven en gran nombre durant el seu pas migratori. Molt semblant al pelegrí, però sedentari i nidificant als territoris de la Corona d’Aragó, era el (falcó) munterí o gentil, denominat baharí a Castella. Aquests falcons eren agafats dels nius o agres –que tenien els seus propietaris– poc abans de volar. Finalment, la varietat nord-africana d'aquestos falcons era denominada (munterí) barbaresc i també tagarot, denominació que tal vegada fou agafada de tagarote, terme amb què es referien a aquest ocell els caçadors castellans.

Llaner

Una mica menor de talla que els ocells anteriors era el (falcó) llaner, del qual també es distingien la varietat europea i la nord-africana. La primera era denominada provençal en català i borní en castellà, mentre que la segona rebia els noms de tunicenc i alfaneque, respectivament. Es tractava d’ocells de menor valor econòmic i estima i eren emprats habitualment per caçadors d’estatus social inferior, que a més de gaudir de l’exercici de la caça, obtenien carn per a la taula, perquè es tractava d’ocells molt apropiats per a la caça de la llebre i la perdiu.

Un altre ocell esmentat en les fonts catalanes és el (falcó) bastard i, segons s’explica en un dels tractats conservats, es tracta d’un encreuament entre sacre i provençal. Els autors castellans també reconeixien diferents encreuaments entre falcons, que rebien el nom de bastardos o entrecelís, depenent de les suposades espècies de les quals s’engendraren. En llenguatge modern es tractaria d’exemplars híbrids i no podem afirmar si, efectivament, es tractava d’exemplars nascuts de l’encreuament de dues espècies diferents o si es tractava d’exemplars d’una espècie que, dins del seu rang de variació morfològica, s’assemblava a una altra espècie per compartir alguns trets. En realitat, la qüestió no resulta de gran importància, ja que el més rellevant és la percepció i interpretació que feia la societat medieval del seu món.

Esmirle

Entre els ocells de petita grandària, un dels més benvolguts i utilitzades per a la caça era el que en castellà denominaven esmerejón i esmirle en català (esmirla o esmerla en l'actualitat). Es tracta d’un diminut falcó que nidifica en el nord d’Europa i arriba als territoris mediterranis per a passar l’hivern, moment en el qual era capturat per al seu ús en la caça. Fàcil d’ensinistrar, l'esmirle era capaç de capturar ocells petits i mitjans, i proporcionava un vol molt acrobàtic i delitós.

Moixeta

Un altre petit falcó, sembla que ensinistrat per a la caça només en rares ocasions, era el alcotán dels caçadors castellans. Hem pogut determinar que aquest ocell, que havia passat inadvertit en les fonts catalanes, era denominat moixeta (falcó mostatxut en l'actualitat). Els escassíssims esments en les fonts catalanes –conseqüència del seu poc ús en la falconeria–, juntament amb el fet que actualment el terme moixeta i les seues variants segueixen en ús per a designar animals molt diferents, ha dificultat la identificació del terme emprat en l’Edat Mitjana per a designar aquest ocell. Apareix esmentat, per exemple, en Lo Somni de Joan Joan, del poeta valencià Jaume Gassull:

Vist que també al menester,
los seus falcons no spantaran ja molts agrons
car són moxetes
que scassament les busqueretes
o bequerudes
volar poran, segons les mudes
que tenen ja.

Per a expressar la vellesa dels falcons i consegüent limitació per a la caça dels grans agrons, els compara amb les moixetes, que a penes suposen una amenaça per a les diminutes busqueretes (ocells molt menuts).

Tots els ocells esmentats fins ara eren reconeguts implícitament pels caçadors medievals com a falcons, perquè compartien una sèrie de trets morfològics molt patents, entre els quals pot esmentar-se un de molt distintiu, que és el de tenir els ulls negres. A més, els caçadors de l’Europa occidental van emprar altres dos ocells de presa emparentats entre si, però no considerats falcons i que també compartien entre ells nombrosos trets comuns, com el de posseir els ulls de color groc o ataronjat.

Astor

La major d’aquestes dues aus era denominada astor en català i açor en castellà. Es tracta d’un ocell present i nidificant en tota Europa, pròpia de terrenys boscosos, en els quals es desenvolupa perfectament i on construeix el niu. És un ocell amb grans qualitats per a la captura de preses molt diverses, però el vol de caça del qual, normalment breu, directe i a escassa altura, manca de la vistositat del prolongat i aeri vol dels falcons en la persecució de la presa. Per aquesta raó, al llarg de l’Edat Mitjana s’observa una pèrdua de protagonisme entre reis i prínceps, que van anar adoptant alguns dels falcons com a ocells predilectes. S’atribuïa als astors de cada regió un diferent valor i qualitat, i eren els de Noruega els que es consideraven d'entre els millors.

Esparver

Similar a l’astor, però de talla molt menor, era l’esparver, denominat gavilán pels caçadors castellans. Fou un ocell molt apreciat en l’Edat Mitjana i diversos tractats composts en català s'hi refereixen amb freqüència, tant per a descriure’l, com per a instruir sobre l'ensinistrament i cura de les malalties. A més de les qualitats per a la caça d’ocells mitjans i petits, l’esparver va gaudir d’una fama d’ocell noble, plasmada i transmesa en diverses llegendes. Va ser, a més, l’ocell apropiat per a les dames, que es delectaven portant sobre el seu puny un ocell lleuger, però de gran prestigi, i que els permetia fins i tot caçar còmodament guatles o altres aus.

Prim i terçol

En totes aquestes espècies d’ocells, les femelles són significativament més grans i fortes que els mascles, la qual cosa les feia, en general, més preades per a la caça, encara que, amb freqüència, mascles i femelles de la mateixa espècie es podien utilitzar per a la captura d’animals diferents, adequant la talla de cada ocell a la de la seua presa. Els caçadors empraven el terme prim per a referir-se a un ocell femella, i el terme terçol per al mascle. Així, en els documents trobem expressions com «un astor prim», o «un grifalt terçol». Habitualment, quan les fonts esmenten un ocell concret sense especificar prim o terçol, solia tractar-se d’una femella, que, com hem dit, eren els exemplars preferits i més emprats. Cal assenyalar que alguns tractats medievals justificaven les denominacions de prim i terçol –i els seus equivalents, molt similars, en altres llengües europees– en el fet que el primer ou a fer eclosió d’un niu donava lloc a un exemplar femella i de major grandària, mentre que el tercer produïa un ocell de talla petita i mascle. Segons aquesta interpretació, el segon ou a fer eclosió donava lloc a un ocell mitjà que no era ni prim ni terçol. Un dels més importants tractats catalans dedica un petit capítol a aquests «mijans astors». També resulta oportú assenyalar ací que el català, igual que altres llengües europees, va reservar un nom propi per al mascle de l’esparver, que no es designava mitjançant l’expressió "esparver terçol", sinó amb el terme moscard. El desconeixement d’aquest vocabulari tècnic tan específic ha impedit, a vegades, que els estudiosos de la literatura medieval interpretaren adequadament alguns passatges d’importants poetes; tal és el cas del poema de Cerverí de Girona en què es fa referència a l'«esperver» i el «moscart», que representen la dama i el cavaller enamorat.

L’edat dels ocells

L’edat dels ocells de caça es comptava mitjançant el nombre de mudes, atés que aquests ocells renoven completament el plomatge una vegada a l’any. No obstant això, la referència més habitual en les fonts en relació amb l’edat és la que distingeix els ocells joves fins al primer any, dels que ja tenen més d’un any i han completat la primera muda. Als primers se’ls aplicava l’apel·latiu sor, mentre que als segons els corresponia el de mudat. La justificació d’aquesta classificació dels ocells de caça es basa en el fet que els ocells joves, abans de la primera muda, tenen un plomatge diferent, normalment de tonalitats marrons o vermelloses, la qual cosa justifica el qualificatiu de sor, que precisament designa aquest color i que normalment s’aplicava a les cavalleries. Amb la primera renovació del plomatge, els ocells adquireixen una lliurea diferent, que ja es manté després de totes les mudes posteriors, de manera que no és possible determinar l’edat exacta a partir del to del plomatge, i per aquesta raó habitualment només es distingia sor de mudat.

Edat de captura

Una altra classificació diferent és la que distingia els ocells segons l’estat de desenvolupament o edat en què havien estat capturats. Es tractava d’una distinció molt important perquè, depenent del moment de la captura, els ocells posseïen unes qualitats diferents que els caracteritzaven durant tota la seua vida, requerien un maneig específic i els feien més o menys aptes per a la captura de determinades preses. Així, l’ocell pres del niu quan és menut, abans de completar el seu desenvolupament, es denominava nienc, mentre que aquell pres quan havia completat el seu desenvolupament i començava a volar pels voltants del niu es denominava ramenc, terme que fa referència a les branques dels arbres per les quals voleteja. El falcó, astor o esparver jove que es capturava quan ja havia abandonat el niu i ja no depenia dels progenitors per a la seua alimentació era denominat aranyenc, perquè era capturat amb freqüència mitjançant una xarxa denominada arany. Finalment, quan aquest animal era capturat ja amb el plomatge d’adult –cosa que significava que tenia més d’un any d’edat– es denominava mudat d’aire.

Procedència

També distingien els caçadors els ocells per la seua procedència, i els atribuïen unes qualitats o altres depenent de la seua regió d’origen. Algunes d’aquestes denominacions de procedència, com hem vist, es van constituir en el nom genèric per a l’espècie en qüestió, com provençal, tunicenc o barbaresc, deixant d’assenyalar realment la procedència concreta de cada exemplar d’aquesta espècie. No obstant això, altres gentilicis sí que van conservar el significat de precisar l’origen concret dels exemplars i recollir les característiques pròpies dels ocells d’aquest lloc. Així, podem destacar els falcons sards, originaris de l’illa de Sardenya, que eren munterins amb característiques singulars que els feien molt benvolguts. De la mateixa manera, les fonts esmenten els astors noruecs i els consideren entre els més valuosos per a la caça.

Procés d’ensinistrament

El procés d’ensinistrament de l’ocell, des de la seua captura en estat salvatge, fins que es completava i era emprat amb èxit en la caça, també va donar lloc a una terminologia específica que permetia precisar la fase del procés en què es trobava l’animal. Així, el falcó recentment capturat era qualificat com brau o salvatge. A continuació, s’havia de treballar perquè perdera la por a l’home i s’habituara a posar tranquil sobre el seu puny, etapa en què el falcó (o un altre ocell) era descrit com maner, dompde, asegurat o privat amb hom. També era necessari acostumar-lo a portar el capell i al procés de posar-li’l i llevar-li’l. Quan el falcó aconseguia l’estat en què acceptava l’esmentat instrument que li cobria el cap sense intentar esquivar-lo i sense llevar-se’l, es denominava capeller.

Els falcons, després del seu vol, eren recuperats pel caçador mitjançant un instrument –confeccionat habitualment de cuir i plomes– que simulava un ocell i es denominava lloure. Així, quan el falcó ja havia aprés a acudir a la crida mitjançant aquest instrument i a posar-s'hi damunt, era denominat llourer. El falcó –o astor o esparver– que havia completat el seu ensinistrament i havia aprés a capturar les preses es qualificava com afaitat, terme que podia completar-se amb l’especificació de la presa per a la qual havia estat ensinistrat: «afaitat a perdiu», «afaitat a agró», etc. Quan un falcó o un altre ocell realitzava la seua comesa de la caça en forma especialment adequada i eficient era qualificat com bo o, fins i tot, com mestre.

En el moment d’anar a caçar, l’ocell havia de trobar-se ben alimentat, per a poder volar amb força, però amb la fam suficient que el motivara a perseguir la presa amb decisió per a alimentar-se'n. Per a indicar que el falcó –o un altre ocell de caça– es trobava en aquest estat, es deia que estava temprat, i aconseguir-ho requeria d’una gran perícia en el caçador o falconer. Tots aquests termes que descrivien l’estat de l’ensinistrament de l’ocell i la seua preparació per a la caça eren modulats habitualment per precisar: «ben temprat», «ben afaitat», «mal llourer», etc.

Encara que no sempre, amb freqüència cada falcó era ensinistrat per a la captura d’una presa específica, la qual cosa portava a qualificar a l’ocell per la seua especialització. Així, en les fonts trobem amb freqüència termes com agroner, gruer, picacer, ostarder per a referir-se als falcons ben ensinistrats per a la captura de agrons, grues, picarasses o garses i ostardes respectivament. Els falcons especialitzats en la caça de llebres o de perdius, amb més freqüència eren denominats «bo de llebre» i «bo de perdiu».

Característices particulars

Per últim, els ocells de caça també rebien noms que especificaven alguna característica particular, bé física, bé de comportament. Així, entre les primeres, les fonts ofereixen referències a falcons grans o comunals, per a especificar-ne la grandària, o a un falcó blanc (o blanquet) per a indicar que determinat ocell tenia un plomatge més pàl·lid de l’habitual. Alguns dels termes que localitzem per a caracteritzar el comportament d’uns certs exemplars són els de cridador i garfer. Aquestes dues característiques –la tendència a piular o xisclar sovint i la d’atacar el caçador amb les urpes– es donaven habitualment en els ocells presos dels nius (niencs) i criats a mà per l’home, i era perfectament conegut pels caçadors medievals, com també pels falconers moderns; tant els uns com els altres van interpretar aquest comportament segons el seu paradigma científic i van desenvolupar estratègies per a evitar aquesta característica negativa dels ocells. Un altre comportament no desitjable en l’ocell de caça era que no acudira a la crida del caçador, que no li permetera acostar-s'hi o que en fugira, cosa que feia la seua recuperació una tasca complicada i tediosa. Aquest comportament, degut normalment a un ensinistrament deficient, portava a qualificar com esquiu o rodador al falcó, astor o esparver en qüestió. El terme rodador feia referència al fet que l’animal volava al voltant del caçador, en torns, però sense acudir a la seua crida ni deixar-se recollir. Per contra, era qualificat sovint com ardit el falcó que atacava amb decisió i capturava preses fortes o perilloses, que normalment el superaven en grandària.

Com pot apreciar-se en les línies precedents, els caçadors medievals van desenvolupar un ric llenguatge per a descriure les múltiples característiques que podien reconéixer-se en els ocells de caça atenent a múltiples criteris. En aquest document s’ha ofert una visió general bastant completa, encara que sense pretendre exhaustivitat, de les diferents classificacions dels ocells i els termes associats a partir de les fonts medievals catalanes.