Història
L'adveniment d'una afició que esdevindria un símbol
Entre la fi de l'Antiguitat i l'alta Edat Mitjana la falconeria arribava a l'Europa occidental com a una nova modalitat venatòria i es difonia arreu de les seues terres, principalment de la mà dels pobles germànics. Els regnes hispànics aviat van rebre la influència d'aquesta tradició de caça amb ocells de presa ensinistrats, pràctica que els pobles àrabs i musulmans van portar a l'Occident europeu. A partir de la convergència d'aquestes dues tradicions ‒en gran mesura independents‒ es va desenvolupar una activitat que a la baixa Edat Mitjana aconseguiria la seua màxima difusió, apogeu i esplendor. Possiblement cal buscar en aquesta doble via d'entrada la riquesa de la falconeria a la península Ibèrica, així com algunes de les seues singularitats lèxiques, tècniques i socials, que les diverses obres suggereixen.
Durant la baixa Edat Mitjana, aquesta activitat es presenta perfectament consolidada a tota Europa, i, juntament amb la munteria, esdevé un element fonamental en la formació de l'aristocràcia, i constitueix un dels elements principals d'oci i delit. Aquesta associació entre la falconeria i la noblesa va fer que s'arribara a convertir en símbol de poder, en el qual va trobar la burgesia una de les formes d'aproximació i imitació a l'estrat més alt de la societat. Tanmateix, la simbologia del caçador i l'ocell de presa va anar molt més enllà de la representació del poder, i tots dos es convertiren en icona de diverses qualitats humanes, tant positives com negatives.
La presència social d'aquesta modalitat de caça es posa de manifest en la gran quantitat de persones implicades i familiaritzades en la captura, cria i manipulació d'ocells; molt en particular els falconers, professionals al servei de reis i senyors, encarregats d'ensinistrar i tenir cura de les seues aus. També hi participaven les dones, i el seu interés queda testimoniat per la presència d'obres de falconeria a les biblioteques d'algunes reines o bé per ser algunes proveïdores de medicaments per a la cura de les aus i, fins i tot, en atendre l'encàrrec de la cura d'algun falcó. D’aquesta manera, es pot afirmar, sense por d'exagerar, que les aus de caça constituïen un element quotidià i familiar en la societat baixmedieval, on es posa de manifest, també, per la gran presència d'aquests elements ‒les aus de caça i els caçadors‒ en les arts decoratives i en escrits de tota mena (poesia, novel·la, sermons...).
La falconeria com a gènere textual i la seua presència en la literatura
Una altra prova més de la importància que aquesta activitat va tenir en la societat medieval va ser l'origen i enorme proliferació d'un gènere textual específicament relacionat: els tractats de falconeria. Els 500 manuscrits d'aproximadament 150 tractats que han arribat fins als nostres dies constitueixen una de les principals fonts per a l'estudi de la falconeria medieval. El seu contingut inclou aspectes ornitològics, cinegètics i, sobretot, mèdics, i posa de manifest que la cura dels ocells era una preocupació ben seriosa per als caçadors, i que aquesta no era una activitat autònoma, sinó que es relacionava estretament amb altres pràctiques mèdiques, i especialment amb la medicina humana.
La primerenca vernacularització d'aquest gènere tècnic presenta, sens dubte, un gran interés per a l'estudi de les llengües i literatures romàniques, a més de ser un aspecte de gran rellevància per a la història social de la ciència. La presència de la falconeria en la literatura medieval ha estat objecte d'estudi en diverses ocasions, particularment en el cas francés i anglés. En l'àmbit català, per ara comptem només amb estudis molt puntuals (de passatges concrets) o generals, sobre els animals en la literatura.
També religiosos, com Francesc Eiximenis o Vicent Ferrer, van considerar necessari o apropiat referir-se a la falconeria, els ocells i els caçadors, per dirigir les seues crítiques, o com a elements adients per a construir símils i metàfores en els seus sermons. Tot això no és sinó una prova més de la gran presència d'aquesta activitat en la societat baixmedieval de la Corona d'Aragó.
La presència a la documentació d'arxiu
Els documents han posat clarament de manifest que aquesta modalitat de caça estava entre les activitats preferides de molts monarques. En aquest sentit, cal tenir en compte que aquesta afició va arribar a tal extrem que al rei Joan I d'Aragó li va valer el sobrenom de "el Caçador". No menys significativa resulta la important i detallada organització del personal dedicat a la falconeria que Pere el Cerimoniós va establir a les seues Ordinacions.
Precisament una personalitat de la rellevància d'Ausiàs March va ocupar el càrrec de falconer major, establert en aquestes Ordinacions, al servei d'Alfons el Magnànim. De fet, la seua afició a la caça i la seua experiència en aquesta art es fa explícita en la seua obra literària. I és que, igual que en altres regnes i territoris europeus, una activitat tan present en la societat no podia faltar en la poesia i literatura produïda a la Corona d'Aragó.
Alguns repertoris i estudis publicats i els sondejos realitzats pels investigadors d'aquest projecte en diversos arxius històrics de la Corona d'Aragó han permés constatar que la falconeria es trobava ben present en aquests territoris i que aquestes fonts tenen un gran potencial per a la investigació.
Un projecte interdisciplinari
Aquesta revisió de la falconeria a l'Edat Mitjana i dels estudis al respecte permet contextualitzar adequadament la tasca que es pretén desenvolupar a FalconAr, que consisteix en l'estudi de la falconeria a la Corona d'Aragó atenent els múltiples aspectes que la conformaven: pràctiques i sabers (ornitologia, caça, medicina), simbologia, cultura material, societat (caçadors, falconers, ensinistradors de falcons i totes les persones implicades directament o indirectament), lèxic tècnic, regulacions associades a la caça amb aus, etc. Però també es constituirà en un espai per a la divulgació del que fou molt més que una activitat venatòria.
